EL TEMA D’AVUI – STEVE MILLER BAND – SERENADE – M-CLAN – LLAMANDO A LA TIERRA

A vegades et penses que saps molt de música, que ja has escoltat gairebé tot el que es pot escoltar, i de sobte, un dia sents, a la ràdio, tele o a qualsevol altre lloc, un tema que no havies escoltat mai i que et colpeix directament al cor i t’entra per la sang i no pares fins saber de quí és aquest tema per poder-lo tenir a casa i escoltar-lo una i altra vegada, i una altra, i una altra …. i et fa donar compte que et queda encara molt per descobrir …..

Aquesta és meva història d’amor amb Serenade de Steve Miller Band, un tema del 1.976, pertanyent al seu disc Fly Like an Eagle, i que vaig descobrir gràcies a la versió que el grup murcià M-Clan en van fer fa un parell o tres d’anys, i que és realment excepcional.

================================================================

A veces crees que ya sabes mucho de música, que has escuchado casi todo lo que se puede escuchar, y de golpe, un dia oyes en la radio, tele o en cualquier otro medio, un tema que no habías escuchado nunca y que te golpea directamente en el corazón, te entra en la sangre y no paras hasta saber de quién es ese tema para poder tenerlo en casa y escucharlo una y otra vez, y otra, y otra …. y te das cuenta de que te queda aún mucho por descubrir ….

Esta es mi historia de amor con Serenade de Steve Miller Band, un tema del 1.976, perteneciente a su disco Fly Like An Eagle, y que descubrí gracias una versión que el grupo murciano M-Clan hizo hace un par o tres de años, y que es realmente excepcional.

STEVE MILLER BAND – LIVE 2007

M-CLAN VERSIÓ – LLAMANDO A LA TIERRA

Did you see the lights
As they fell all around you
Did you hear the music
Serenade from the stars

Wake up, wake up
Wake up and look around you
We’re lost in space
And the time is our own

Whoa, whoa
Iiiiiiiiii

Did you feel the wind
As it blew all around you
Did you feel the love
That was in the air

Wake up, wake up
Wake up and look around you
We’re lost in space
And the time is our own

Whoa, whoa
Iiiiiiiiii

The sun comes up
And it shines all around you
You’re lost in space
And the earth is your own

Whoa, whoa
Whoa

===============================================================

He visto la luz
hace tiempo Venus se apago
he visto morir una estrella
en el cielo de Orión
No hay señal, no hay señal de vida humana
y yo perdido en el tiempo
perdido en otra dimensión.

Soy el capitán de la nave tengo el control
llamando a la Tierra
esperando contestación
Soy un cowboy del espacio azul electrico
a dos mil millones de años luz de mi casa estoy.

Quisiera volver
no termina nunca esta misión
Me acuerdo de ti
como un cuento de ciencia-ficción
no estoy tan mal
juego al póker con mi ordenador
se pasan los días
no hay noticias desde la estación.

EL TEMA D’AVUI – PINK FLOYD – ANOTHER BRICK IN THE WALL PART 2

El tema d’avui és dels que no necesiten presentació, doncs és sobradament conegut per tots.

Forma part del disc The Wall, una de les obres mestres del grup més important del Rock Simfònic, publicat el 1.979, i es tracta d’una cançó protesta contra la rígida ensenyança escolar de l’època, especialment a la Gran Bretanya.

La versió d’avui és la que podeu trobar en el DVD de la gira PULSE, que us recomano especialment, gira que van fer el 1.995, de fet la darrera del grup, per desgràcia, i en la que us podeu fer una idea de l’impresionant montatge escènic que portàven i que fa uns dies comentàvem en aquest blog amb en Mikel, un dels concerts que més m’ha impresionat, i això que hauré anat a més d’una cinquantena de molts grups diferents, però és que l’arsenal d’efectes lumínics i pirotècnics, les projeccions i la increïble qualitat del so d’aquella gira no l’he vist mai en cap altre grup i dubto que ningú la pugui superar mai.

Si a casa teniu una pantalla de 42 polzades i un equip de so de qualitat, us recomano que cerqueu aquest DVD i us en fareu una petita idea.

==============================================================

El tema de hoy es de los que no necesitan presentación, pues es sobradamente conocido por todos.

Forma parte del disco The Wall, una de las obras maestras del grupo más importante del Rock Sinfónico, publicado en 1.979, y se trata de una canción protesta contra el rígido sistema de enseñanza de la época, especialmente en Gran Bretaña.

La versión de hoy es la que  podéis encontrar en el DVD de la gira PULSE, que os recomiendo especialmente, gira que realizaron en 1.995, de hecho la última del grupo, por desgracia, y en la que os podéis hacer una idea del brutal montaje escénico que llevaban y que hace unos días comentábamos en este blog con Mikel, uno de los conciertos que más me ha impresionado, y he ido a bastantes de muy distintos grupos, pero es que el arsenal de efectos lumínicos y pirotécnicos, las proyecciones y la increible calidad del sonido de esa gira no lo he visto nunca en ningún otro grupo y dudo que nadie la supere nunca.

Si en casa tenéis una pantalla de 42 pulgadas y un equipo de sonido de calidad, os recomiendo que busquéis este DVD y os haréis una pequeña idea.

We don’t need no education
We don’t need no thought control
No dark sarcasm in the classroom
Teachers leave the kids alone

Hey, teacher leave the kids alone!
All in all it’s just another brick in the wall
All in all you’re just another brick in the wall

We don’t need no education
We don’t need no thought control
No dark sarcasm in the classroom
Teachers leave the kids alone
Hey, teacher leave the kids alone!
All in all it’s just another brick in the wall
All in all you’re just another brick in the wall

EL TEMA D’AVUI – THE KNACK – MY SHARONA

El grup d’avui segurament no us sonarà de res, però en quant li doneu al play, reconeixereu a l’instant un tema que segurament haureu ballat un centenar de vegades.

The Knack és un grup de garage rock format a Los Angeles el 1.979 i que va ser no. 1 a mig món amb el seu primer single, aquest My Sharona, però que després no va saber repetir el mateix éxit amb cap dels seus temes, i tot i que han seguit tocant, amb diversos canvis a la formació, fins el dia d’avui.

Segurament és un dels temes més versionats de la història i ha estat interpretat en directe per molts altres grups, a part segur que l’haureu escoltat en alguna sèrie de televisió o película, doncs ha sortit en capítols de The Simpsons i altres sèries americanes, però jo el recordo especialment per una escena de la película Reality Bites, on més d’un ens vam enamorar de Winona Rider quan el balla.

==============================================================

El grupo de hoy seguramente no os sonará de nada, pero cuando le déis al play, reconoceréis al momento un tema que seguramente habréis bailado un centenar de veces.

The Knack es un grupo de garage rock formado en Los Angeles en 1.979 y que fué no. 1 en medio mundo con su primer single, este My Sharona, pero que después no volvió a repetir el mismo éxito con ninguno de sus temas, pese a que  han seguido tocando, con diversos cambios en su formación, hasta el dia de hoy.

Seguramente es uno de los temas más versionados de la historia y ha sido interpretado en directo por muchos otros grupos, además seguramente lo habréis escuchado en alguna serie de televisión o película, pues ha salido en capítulos de The Simpsons y otras series americanas, pero yo lo recuerdo especialmente por una escena de la película Reality Bites, en la que muchos nos enamoramos de Winona Rider cuando lo baila.

MY SHARONA
MY SHARONA
OOH, MY LITTLE PRETTY ONE, PRETTY ONE
WHEN YOU GONNA GIVE ME SOME TIME, SHARONA?
WILL YOU MAKE MY MOTOR RUN, MY MOTOR RUN?
GOT IT COMING ALL FOR THE NIGHT, SHARONA

CHORUS:

NEVER GONNA STOP, GIVE IT UP, SUCH A DIRTY MIND
I WAS GETTING UP FROM THE TOUCH OF A YOUNGER KIND
MY-MY-MY-AY OOH
MA-MA-MA-MY SHARONA

COME A LITTLE CLOSER HON, A REAL HON
CLOSE ENOUGH TO LOOK INTO MY EYES, SHARONA
KEEPIN’ IT A MYSTERY YOU GIVE TO ME
ROLLING DOWN THE LENGTH OF MY THIGH, SHARONA

CHORUS

WHEN ARE YOU GONNA GET TO ME, AH GET TO ME
IS IT JUST A MATTER OF TIME, SHARONA?
IS IT SUCH A DESTINY, A DESTINY?
OR IS IT JUST A GAME IN MY MIND, SHARONA?

CHORUS

EL TEMA D’AVUI – PINK FLOYD – SHINE ON YOU CRAZY DIAMOND

El passat 15 de setembre ens va deixar Richard Wright, a l’edat de 65 anys, i víctima d’un cáncer.

Wright va ser membre fundador i teclista de Pink Floyd, i autor d’alguns dels seus temes mítics dels disc Wish You Where Here o The Dark Side of The Moon.

Recordem en el seu honor el començament d’un d’aquells increibles concerts de la gira Pulse, editat el 1.995, que obrien amb el tema Shine On You Crazy Diamond, del disc Wish You Where Here, del 1.975.

===============================================================

El pasado 15 de septiembre nos dejó Richard Wright, a la edad de 65 años, víctima de un cáncer.

Wright fué miembro fundador y teclista de Pink Floyd, y autor de algunos de sus temas míticos de los álbumes Wish You Where Here o The Dark Side of The Moon.

Recordamos en su honor el comienzo de uno de esos increibles conciertos de la gira Pulse, editado en 1.995, que abrían con el tema Shine On You Crazy Diamond, del disco Wish You Where Here, de 1.975.


Remember when you were young, you shone like the sun.
Shine on you crazy diamond.

Now there’s a look in your eyes, like black holes in the sky.
Shine on you crazy diamond.
You were caught on the crossfire of childhood and stardom, blown on the
steel breeze.
Come on you target for faraway laughter, come on you stranger, you legend,
you martyr, and shine!

You reached for the secret too soon, you cried for the moon.
Shine on you crazy diamond.
Threatened by shadows at night, and exposed in the light.
Shine on you crazy diamond.
Well you wore out your welcome with random precision, rode on the
steel breeze.
Come on you raver, you seer of visions, come on you painter, you piper,
you prisoner, and shine!

lletra extreta de la magnífica plana http://www.songlyrics.com

EL TEMA D’AVUI – RAMONES – I WANNA BE SEDATED

Tornen uns Novaiorquesos de pro com els Ramones, amb un tema del disc Road to Ruin, del 1.979.

Es un tema escrit per en Joey (cantant del grup) qui parla dels corus d’aquest  tot dient:

Es una cançó de gira, que vaig escriure entre el 77 i el 78, quan el nostre mànager Danny Fields ens volia matar amb tants concerts, i no paràvem d’estar a la carretera girant un i altre dia.

Vam arribar per primer cop a Anglaterra per Nadal, i per Nadal Londres està absolutament mort, no hi ha res a fer, enlloc on divertir-se.

Vet aquí que érem a Londres per primer cop a la  nostra vida i no sortíem de l’hotel i ens vam passar una tarda mirant Els Canons de Navarone, i això és el que parlàvem amb Dee Dee (baixista del grup), que haver d’anar fins a Anglaterra per acabar mirant películes americanes a l’habitació de l’hotel …..

Afortunadament d’algunes hores d’avorriment dels grans artistes surten temes fantàstics com aquest I Wanna Be Sedated …

================================================================

Vuelven unos «newyorkinos» de pro como los Ramones, con un tema del disco Road to Ruin, del 1.979.

Es un tema escrito por Joey (cantante del grupo) quien habla de los coros de este tema de esta manera:

Es una canción de gira, que escribí entre el 77 y el 78, cuando nuestro manager Danny Fields nos quiería matar con tantos conciertos, y no parábamos de estar en la carretera girando 365 días al año.

Llegamos por primera vez a Inglaterra por navidad, y en esa época Londres está absolutamente muerto, no hay nada que  hacer, ningún sitio para salir.

Mira por dónde estábamos en Londres por primera vez en nuestra vida y no salíamos del hotel y nos pasamos una tarde mirando Los Cañones de Navarone, y eso es de lo que hablábamos con Dee Dee (bajista del grupo), que tener que ir hasta Inglaterra para terminar mirando películas americanas en la habitación del hotel …

Afortunadamente de algunas horas de aburrimiento de los grandes artistas salen temas fantásticos como este I Wanna Be Sedated …

Twenty-twenty-twenty four hours to go
I wanna be sedated
Nothin’ to do and no where to go-o-oh
I wanna be sedated
Just get me to the airport put me on a plane
Hurry hurry hurry before I go insane
I can’t control my fingers I can’t control my brain

Oh no no no no no
Twenty-twenty-twenty four hours to go….
Just put me in a wheelchair and put me on a plane
Hurry hurry hurry before I go insane
I can’t control my fingers I can’t control my brain

Oh no no no no no
Twenty-twenty-twenty four hours to go
I wanna be sedated
Nothin’ to do and no where to go-o-o
I wanna be sedated
Just put me in a wheelchair
get me to the show

Hurry hurry hurry before I go loco
I can’t control my fingers I can’t control my toes
Oh no no no no no
Twenty-twenty-twenty four hours to go…
Just put me in a wheelchair…

===============================================================

Veinticuatro horas para irse,
quiero esta anestesiado
Nada que hacer y no hay donde ir,
quiero estar anestesiado
Solo llévame al aeropuerto, déjame en un avión
Apúrate, apúrate, apúrate antes de que me vuelva loco
No puedo controlar mis dedos, no puedo controlar mi cerebro

Oh no no no no
Veinticuatro horas para irse…
Ponme en una silla de ruedas y súbeme a un avión
Apúrate, apúrate, apúrate antes de que me vuelva loco
No puedo controlar mis dedos, no puedo controlar mi cerebro

Oh no no no no
Veinticuatro horas para irse,
quiero estar anestesiado
Nada que hacer y no hay donde ir,
quiero estar anestesiado
Sólo ponme en una silla de ruedas,
llévame a un espectáculo

Apúrate, apúrate, apúrate antes de que me vuelva loco
No puedo controlar mis dedos ni mis pulgares
Oh no no no no
Veinticuatro horas para irse…
Solo ponme en una silla de ruedas

EL TEMA D’AVUI – BLONDIE – HEART OF GLASS

Aquest tema pertanyent al tercer disc de Blondie, Parallel Lines, publicat el 1.978, és el que els va donar a conèixer a tot el món, i el seu primer no. 1 al regne unit i top 10 als xarts USA.

Amb Parallel Lines, el grup de Debbie Harry i Chris Stein abandonaven l’estil més punk dels seus dos primers discs, i s’endinsàven en un pop més comercial i ballable, que trèia tot el partit a la dolça veu de la Debbie i començava a jugar en els video-clips amb la seva evident sensualitat, d’aquí a ser un dels grups de referència dels 80 del tot just naixent moviment New Wave, hi ha només un pas.

================================================================

Este tema perteneciente al tercer disco de Blondie, Parallel Lines, publicado en 1.978, es el que les dió a conocer en todo el mundo, y su primer no. 1 en el reino unido y top 10 en los charts USA.

Con Parallel Lines, el grupo de Debbie Harry y Chris Stein abandonaban el estilo más punk de sus dos primeros discos, y se adentraban en un pop más comercial y bailable, que sacaba todo el partido a la dulce voz de Debbie y comenzaba a jugar en los video-clips con su evidente sensualidad, de aquí a ser uno de los grupos de referencia de los 80 en el apenas naciente movimiento New Wave, hay sólo un paso.

================================================================

Ce thème qui appartient au troisième disque de Blondie, Parallel Lines, publié au 1.978, est celui qui leur à donné à connaître dans tout le monde, et leur premier no. 1 dans le royaume-uni et top 10 dans les charts USA.

Avec Parallel Lines, le groupe de Debbie Harry et Chris Stein abandonnaient le style plus punk de leurs deux premiers disques, et ils s’endinsaient dans un pop plus commerciel et pour la danse, qui profitait totalement de la belle voix de Debbie et commençait a jouer dans les tubes avec son évidente sensualité, d’ici a être un des groupes de référence aux 80’s de la encore naissante New Wave, il ya seulement un pas.

EL TEMA D’AVUI – BOB MARLEY & THE WAILERS – IS THIS LOVE?

Nascut el 6 de febrer del 1.945 a Nine MIles, Jamaica, Robert Nesta Marley era fill d’una jamaicana, i d’un oficial de l’exèrcit britànic, que es va desentendre d’ell, per el que la seva mare es va veure obligada a traslladarse a un dels barris més pobres de la capital, Kingston, on Robert va passar la seva infantesa i juventut, i va conèixer Neville O’Riley Livingston, a partir de llavors Bunny, i a Winston Hubert McIntosh, a partir de llavors Peter Tosh, amb qui va formar el seu primer grup, Wailing Wailers.

Durant els anys 60 van anar-se llaurant una sòlida reputació, i a principis dels 70’s eren ja una llegenda al carib, tot i que pràcticament desconeguts a la resta del món.

Això va canviar al 1.973, amb la publicació del seu vuitè treball, Burnin’, i en especial al tema I Shoot The Sheriff, que va arribar al no. 1 als USA, i d’aquí al reconeixement de Bob com a rei del Reggae a tot el món.

El meu disc preferit de Marley és Kaya, del 1.978, d’on va sortir aquest fantàstic Is This Love?

====================================================================

Nacido el 6 de febrero del 1.945 en Nine Miles, Jamaica, Robert Nesta Marley era hijo de una jamaicana, y de un oficial del ejército británico, que se desentendió de él, por lo que su madre se ve obligada a trasladarse a uno de los barrios más pobres de la capital, Kingston, donde Robert pasó su infancia y juventud y conoció a Neville O’Riley Livingston, a partir de entonces Bunny, y a Winston Hubert McIntosh, a partir de entonces Peter Tosh, con quienes formó su primer grupo, Wailing Wailers.

Durante los años 60 se ganaron una sólida reputación, y a principios de los 70’s eran ya una leyenda en el caribe, aunque prácticamente desconocidos en el resto del mundo.

Esto cambió en 1.973, con la publicación de su octavo trabajo, Burnin’, y en especial al tema I Shoot The Sheriff, que llegó al no. 1 en los USA, y de aquí al renconocimiento de Bob como el rey del Reggae en todo el mundo.

Mi disco preferido de Marley es Kaya, del 1.978, donde entramos esta fantástica Is This Love?

====================================================================

Né le 6 février 1.945 à Nine Miles, Jamaica, Robert Nesta Marley était le fils d’une jamaiquaise et un officier de l’armée britanique, qui n’a rien voulu savoir de lui. A cause de ça, sa mère s’est obligée de partir vers un des quartiers plus pauvres de la capital, Kingston, ou Robert a passé toute son infance et sa jeuneusse, et ou il a connu Neville O’Riley Livingston, à partir de ce moment-là Bunny, et Winston Hubert McIntosh, à partir de ce moment-là Peter Tosh, avec lesquels il a formé son premier groue, Wailing Wailers.

Pendant les 60’s ils ont gagné une solide réputation, et au début des 70’s ils étaient déjà légendaires dans tout le caribe, mais pratiquement méconnus dans le reste du monde.

Tout est change le 1.973, avec la publication de leur huitième travail, Burnin’, et espécialement grace au thème I Shoot The Sheriff, qui est arrivé au no. 1 aux USA, et d’ici à la réconaissance mondiale de Bob comme le roi du Reggae.

Mon disque préféré est Kaya, du 1.978, ou nous pouvons trouver cette fantastique Is This Love?

EL TEMA D’AVUI – ABBA – DANCING QUEEN

Si la quantitat de grups o solistes que han versionat un tema d’un altre artista o l’han interpretat en directe, són un bon termómetre per medir-ne la seva qualitat, els més de 60 artistes que han versionat Dancing Queen o els més de 20 que també l’han interpretat alguna vegada sobre l’escenari, com: U2, Sex Pistols, Donna Summer, Kylie Minogue, Black Sabbath, John Frusciante i uns quants noms importants més, donen una idea de la dimensió musical d’un tema que ja és un dels més grans de la història del pop per dret propi.

Un tema totalment imprescindible a qualsevol concert de ABBA, segurament el més esperat i disfrutat per els seus fans, als bisos. Gaudiu-ne d’aquesta interpretació en directe de finals dels 70.

===============================================================

Si la cantidad de grupos o solistas que han versionado un tema de otro artista o lo han interpretado en directo, son un buen termómetro para medir su calidad, los más de 60 artistas que han versionado Dancing Queen o los más de 20 que también la han interpretado alguna vez sobre el escenario, como: U2, Sex Pistols, Donna Summer, Kylie Minogue, Black Sabbath, John Frusciante y unos cuantos nombres importantes más, dan una idea de la dimensión musical de un tema que ya es uno de los más grandes de la historia del pop por derecho propio.

Un tema totalmente imprescindible en cualquier concierto de ABBA, seguramente el más esperado y disfrutado por sus fans, en los bises. Disfrutadlo en esta interpretación en directo de finales de los 70

===============================================================

Si la quantité de groupes ou solistes qui ont versionné un thème d’un autre artiste ou l’ont joué en directe, sont un bon termomètre pour évaluer sa qualité, les plus de 60 artistes qui ont versionné Dancing Queen ou les plus de 20 qui l’ont aussi joué quelque fois sur le scénario, comme: U2, Sex Pistols, Donna Summer, Kylie Minogue, Black Sabbath, John Frusciante et quelques noms importants plus, donnent une idée de la dimension musicale d’un thème qui est déjà un des plus grands de l’histoire pour ses propres mérites.

Un thème absolument imprescindible dans tous les concerts d’ABBA, bien sûr le plus attendu et jouissé par ses fans, dans les encores. Jouissez-le dans cette interprétation en directe à la fin des 70’s.

EL TEMA D’AVUI – WHAM – FREEDOM

Només tres discs d’estudi van ser suficients per aquest duet per assolir dos nos 1 a Anglaterra i un als USA, amb els dos primers, Fantastic, del 1983 i Make It Big, del 1.984.  El tercer, Music From The Edge of Heaven, «només» va ser no. 10 als USA, el que va fer decidir George Michael, cantant del grup, a iniciar una carrera en solitari, i Andrew Ridgeley, guitarrista, es va casar amb Keren Woodward, de les Bananarama, i es va dedicar a correr rallyes i a participar activament en l’entitat Surfers against sewage (SAS), que lluita per la netedat de les platges angleses i por la qualitat de l’aigua del mar.

===============================================================

Sólo tres discos de estudio fueron suficientes para que este duo conseguiera dos no. 1 en Gran Bretaña y uno en los USA, con los dos primeros, Fantastic, del 1.983, y Make It Big, del 1.984. El tercero, Music From The Edge of Heaven, «sólo» fué no. 10 en los USA, lo que hizo decidirse a George Michael, el cantante, a iniciar una carrera en solitario, y Andrew Ridgeley, guitarrista, se casó con Keren Woodward, de Bananarama, y se dedicó a correr rallyes y a participar activamente en la entidad Surfers against sewage (SAS), que lucha por la limpieza de las playas inglesas y por la calidad del agua del mar.

===============================================================

Seulement tres disques au étude ont suffit à ce duet pour obtenir deux no. 1 dans l’Angleterre et un aux USA, avec les deux premiers, Fantastic, du 1.983, et Make It Big, du 1.984. Le troisième, Music From The Edge of Heaven, «seulement» est arrivé au no. 10 aux USA, ce qui a porté George Michael, le chanteur, a inicier une carrière en solitaire, et Andrew Ridgeley, guitariste, est marié avec Keren Woodward, du groupe Bananarama, et s’est dédié a courir des rallyes, et a participer activement dans l’organisation Surfers against sewage (SAS), qui lutte pour le nettoyage des plages anglaises et pour la qualité de l’eau de la mer.

EL TEMA D’AVUI – BOSTON – MORE THAN A FEELING

Fa uns dies vaig parlar de Journey com un dels grans artífexs d’aquell estil musical que es va anomenar A.O.R.

Sens dubte que els seus grans rivals per el tro són els Boston, que al 1976 van enregistrar el seu fantàstic primer disc, amb un mega hit com More Than a Feeling, que segur coneixeu, però que sempre vé de gust tornar a escoltar.

El proper 9 de març farà un any que Brad Delp, cantant del grup, ens va deixar, i és un bon moment per rendir-li el tribut que es mereix.

Hace unos días hablé de Journey como uno de los grandes artífices del estilo musical que se llamó A.O.R.

Sin duda que sus grandes rivales por el trono son Boston, quienes en 1.976 grabaron su fantástico primer disco, con un mega hit como More Than a Feeling, que seguro que conocéis, pero que siempre apetece volver a escuchar.

El próximo 9 de marzo hará un año que Brad Delp, cantante del grupo, nos dejó, y es un bon momento de rendirle un merecido homenaje.

Il y a quelques jors j’ai parlé de Journey comme un des grands artisants de ce style musical qu’on a baptisé comme A.O.R.

Sans doute leurs grands rivals pour le tron sont Boston, qui ont enregistré au 1.976 son album de debut, avec un mega hit comme More Than a Feeling, que vous connaissez sans doute, mais que c’est toujours agréable d’entendre de nouveau.

Le prochain 9 mars, il y aura un an que Brad Delp, chanteur du groupe, nous a laissé, et il est un bon moment de lui rapporter un hommage.