Els «caps parlants» són un altre dels grups més peculiars de la New Wave, fusionant diversos estils, com funky, rock, pop o fins i tot pinzellades de punk, i adobant-ho amb l’estil inclassificable del cantant de David Byrne, moltes vegades més recitant que cantant, van conseguir un so absolutament personal i inimitable.
Una cosa a destacar és la solidesa de la formació original, que va restar invariable durant els seus 17 anys de carrera (1.974 a 1.991), amb l’esmentat Byrne a les veus, Jerry Harrison a la guitarra, i una secció rítmica formidable, formada per Chris Frantz a la bateria i Tina Weymouth al baix. Aquests dos també van formar un altre grup paral.lel, de nom Tom Tom Club, i de qui ja parlaré un altre dia.
El seu millor disc segurament és Remain in Light, del 1.980, en el que trobem aquest increïble Once in a Lifetime, i que van presentar en una extensa gira per tot el món, amb la curiositat que en els concerts per Anglaterra els seus teloners eren uns joveníssims U2.
===============================================================
Los «cabezas parlanchinas» son otro de los grupos más peculiares de la New Wave, fusionando diversos estilos como funky, rock, pop o incluso algunas pinceladas de punk, y aderezándolo todo con el estilo inclasificable del cantante David Byrne, muchas veces más recitando que cantando, lo que les llevó a conseguir un estilo absolutamente personal e inimitable.
Destaca la solidez de su formación original, que permaneció invariable durante sus 17 años de carrera (1.974 a 1.991), con el citado Byrne como vocalista, Jerry Harrison a las guitarras, y una formidable sección rítmica, formada por Chris Frantz en la batería y Tina Weymouth al bajo. Los dos últimos formaron también otro grupo paralelo, de nombre Tom Tom Club, del que ya hablaremos con calma otro día.
Su mejor disco seguramente es Remain in Light, del 1.980, en el que encontramos este increible Once in a Lifetime, y que presentaron en una extensa gira mundial, con la curisidad de que en los conciertos en tierras británicas, sus teloneros fueron unos jovencísimos U2.
===============================================================
Les «têtes qui parlent» sont un autre des groupes «bizarres» de la New Wave, avec une fusion de styles divers comme funki, rock, pop où quelques détails du punk, et tout ça melangé avec la voix inclassifiable de David Byrne, dans beaucoup de thèmes plus en recitant qu’en chantant, ils ont crée un son absoulument personnel et difficille à imiter.
Il faut remarquer la solidité de leur formation originale, qui a resté sans changement pendant leurs 17 ans de carrière (1.974 au 1.991), avec Byrne comme vocaliste, Jerry Harrison aux guitares, et une formidable section rythmique, formée par Chris Frantz a la battérie et Tina Weymouth au bass. Ces deux derniers ont formé un autre groupe paral.lel, nommé Tom Tom Club, de qui ont va parler tranquillement un autre jour.
Leur meilleur disque est sûrement Remain in Light, du 1.980, ou nous pouvons trouver cette incroyable Once in a Lifetime, et qu’ils ont présenté dans un grand tour mondial. Une curiosité: aux concerts dans l’Angleterre, leur groupe d’accompagnement a été les, à ce moment-là, jeunes U2.
Josep Mª Corbalan 