EL TEMA D’AVUI – THE CURE – FASCINATION STREET

Uns altres que han tret nou disc són Robert Smith i Cia.

De moment l’he escoltat un parell de cops i no m’acaba de fer el ple, alguns temes em recorden massa a l’època depressiva de Bloodflowers i d’altres canvien totalment de registre a la més festiva de Wish o Wild Mood Swings, però sincerament de moment no trobo aquella màgia que sí que teníen The Cure als 80’s i que sembla que els ha abandonat als darrers anys.

L’hauré d’escoltar algunes vegades més per acabar de jutjar bé, però ara mateix em sembla força llun de discs magistrals com l’inoblidable Disintegration, que tenia temes fantàstics com aquest carrer de la fascinació.

=================================================================

Otros que han lanzado nuevo disco son Robert Smith y Cia.

De momento lo he escuchado un par de veces y no termina de convencerme, algunos temas me recuerdan demasiado a la época depresiva de Bloodflowers y otros cambian totalmente de registro a la más festiva de Wish o Wild Mood Swings, pero sinceramente no encuentro aquella magia que sí tenían The Cure en los 80’s y que parece que les ha abandonado en los últimos años.

Tendré que escucharlo más veces para terminar de juzgar con propiedad, pero ahora mismo me parece muy lejos de discos magistrales como el inolvidable Disintegration, que tenia temas fantásticos como esta calle de la fascinación.

oh it’s opening time down on fascination street

so let’s cut the conversation

and get out for a bit

because i feel it all fading and paling and i’m begging

to drag you down with me to kick the last nail in yeah

i like you in that like i like you to scream

but if you open your mouth then i cant be responsible

for quite what goes in or to care what comes out

so just pull on your hair just pull on your pout

and let’s move to the beat

like we know that it’s over if you slip going

under slip over my shoulder

so just pull on your face just pull on your feet

and let’s hit opening time down on fascination street

so pull on your hair pull on your pout cut

the conversation just open your mouth

pull on your face pull on your feet

and let’s hit opening time

down on fascination street (5) ….

Anuncios

POST ESPECIAL – BANYOLES 68 – EL SOPAR DELS 40

Festa major avançada per als quarentons i quarentones de Banyoles, que el dissabte passat vam cel.lebrar “comme il faut” l’efemèride.

 

Abans de res felicitar als qui van tenir la iniciativa, doncs en aquests temes sempre som molts els que pensem que s’hauria de fer, però sempre esperem que ho faci un altre per que no sabem com posar-nos-hi o ens fa mandra. Moltíssimes gràcies de tot cor, i si voleu començar a treballar per l’edició dels 45, podeu comptar amb mi per donar un cop de ma, també.

Gran idea la de fer el sopar drets, en plan “piscolabis”, doncs vam poder anar parlant amb tothom, mentre que si ho haguéssim fet asseguts, segurament la majoria no s’hauria mogut del cantó d’altres amb qui ja ha tingut contacte aquests anys, i s’hauria perdut gran part de la gràcia d’aquestes trobades.

 En el meu cas vaig tenir molta feina a posar-me al dia, doncs després del COU vaig fer la mili voluntari, i després ja em vaig posar a treballar, i durant uns 15 anys he estat treballant i visquent fóra de Banyoles, per el que amb la majoria dels meus antics companys d’institut ens havíem vist per darrera vegada el dia de la festa de final de curs, el juny del 86 …. buf …. no fa res ….

 El sopar va ser correcte, tot i que amb les ganes de parlar una estona amb tothom, ara una mica cap aquí, ara una mica cap allà, en el meu cas es va reduir a un pinxo de tomàquet amb formatge, dos canapès que no sabria ben bé dir de què eren (un portava ametlla, això sí que ho recordo), un parell de gambes amb gabardina, un tall de calamar arrebossat i quan me’n vaig donar compte, ja ho havíen tret tot i ja hi havia la rebosteria (aquí vaig descobrir que la majoria de peluqueres de Banyoles, o al menys totes les que èren a la festa, els agraden amb bogeria “els tosinillos” com a mi mateix …) sort dels “tosinillos” i del gelat per refer-me una mica.

 El ball ens va enganxar a tots una mica aturadots, entre que encara ens faltava fer-la petar amb algú, o que va començar a haver-hi “overbooking” a la barra lliure, només un parell d’agosarats van atrevir-se a fer quatre passes.

 Vam necessitar uns 30 minuts i un parell de “cubates” per perdre la poca vergonya que ens quedava, i quan en Salvador va donar entrada a l’amic Angus i companyia amb un “You Shook Me All Night Long” que va revolucionar l’ambient i, ara sí, es va omplir la pista amb el lamentable espectacle d’una bona colla de quarentons ben conservats fent “air guitar” i movent els caps amunt i avall, tot i que la majoria força alleugerits d’aquelles abundants melenes que lluïem fa 22 o 23 anys. A aquelles hores, la poca vergonya que ens quedava ja havia fogit per la porta mig acollonida …

Hi èrem gairebé tots, bé, alguns no hi van poder ser segurament per que no se’n van assabentar, jo vaig trobar a faltar, de la colla d’antics guerrers, en Jacki, en Rafa, en Jordi Mir i en Josep Font, també ens va fallar a darrera hora en Thierry, que va preferir anar a pescar …. home tiu … això no ens ho pots pas fer, que amb la colla de noies guapes que hi havia, preferir passar el cap de setmana amb uns quants salmons i besugs …. ja em perdonaràs … a pescar hi pots anar cada dia, però això igual tardarem 40 anys a tornar-ho a fer, també ens va fallar a darrera hora la Dolors Coll, de qui ningú va saber per què, esperem que estigui bé, i no fós més que algun petit refredat el que no la va deixar venir.

 Segur que tots hi vàreu trobar a faltar algú més, però molts hi teníem els primers grans amics, el primer amic, ara enemic, que ens va birlar una xicota, el primer gran amor no correspòs, o el primer company de qui estava enamorada el nostre primer gran amor no correspòs, o la primera amiga del nostre primer gran amor que es moria per els nostres òssos i nosaltres no en teníem ni punyetera idea … hi havia el qui, a tercer d’EGB era una mica “xivato” i ja l’hem perdonat, el qui, a preescolar, es tirava a les basses simulant fer la travessia de l’estany, el qui amb tantes vegades ens havíem barallat i l’endemà ja tornàvem a ser amics, i el que sempre volíem al nostre equip quan fèiem els partits de fútbol de l’hora del pati, també la noia que, quan tots encara èrem nens, vam descobrir que ja s’havia convertit en una dona, i aquell company que, injustament, al pati fèiem fer d’àrbitre, i amb qui la vida ha fet justícia i ara ha fet una bona carrera i també hi eres tu, no hauria estat la mateixa festa sense tu.

L’absència més gran va ser la de dos bons amics que, tot i que no hi eren físicament, sí que van estar en la memòria i en la boca de tots, en Mariano “Nin” Huerga i en Miquel Vila, per els qui vam fer un profundament sentit minut de silenci. No deixerem que s’apagui el record de dos nens/nois sempre alegres, sempre amb una rialla a la boca, amb una broma per fer, amb una honestitat i senzillesa que s’encomanava, i que fa bona aquella dita de que la mort sempre s’emporta prematurament als qui més valen i menys s’ho mereixen. Descanseu en pau, amics.

 La festa al restaurant va acabar amb un grans èxits de bandes sonores mítiques, de les que us estalviaré els detalls per que aquí sí que ja vam acabar fregant la línia del patetisme seguint la lletra de les sintonies de “La Abeja Maya”, “Comando G”, “Mazinger Z”, “Marco”, “Heidi”, i encara algú va dir: Falta la millor: “Orzowei” … sense comentaris …

A aquella hora els més bon jans ja van preferir donar per acabada la festa i anar-se’n cap a casa, però vam ser molts els qui encara teníem “el demonio en el cuerpo” i ens en vam anar cap al Mas de Nit a continuar amb la “balleruca” una bona estona més, per descobrir els qui fa anys que no entràvem en una discoteca, que els decibèl.lis han pujat una bona quantitat des de la nostra època de l’institut i t’acaben matxacant els tímpans sense compassió (falta entreno, nen ….)

 En el meu cas, a quarts de sis llargs, ja estava força acabat, i me’n vaig anar “cap a retiro”, però encara van quedar uns quants valents i valentes sobre la pista lluitant fins la darrera gota de la seva sang contra els centenars de criatures de menys de 20 anys que amenaçaven d’esclafar-nos contra el racó de la pista.

En resum, una jornada inoblidable, amb moments molt especials, que esperem que algun dia alguns companys amb empenta tornin a organitzar, quí sap … potser d’aquí cinc anys per cel.lebrar els 45? …. Salvador, recorda que la propera vegada no ens pot faltar l’Orzowei ….

Com que el meu blog és principalment un blog musical, el tema que millor reflexa aquesta gran nit és el “You Shook Me All Night Long” dels AC/DC, que va ajudar a encendre la pista …. per tots vosaltres i especialment per en “Nin” i en Miquel …

She was a fast machine
She kept her motor clean
She was the best damn woman I had ever seen
She had the sightless eyes
Telling me no lies
Knockin’ me out with those American thighs
Taking more than her share
Had me fighting for air
She told me to come but I was already there

‘Cause the walls start shaking
The earth was quaking
My mind was aching
And we were makin it and you –

Shook me all night long
Yeah, you shook me all night long

Working double time
On the seduction line
She was one of a kind, she’s just mine,
all mine
She wanted no applause
Just another course
Made a meal out of me and came back for more
Had to cool me down
To take another round
Now I’m back in the ring to take another swing

‘Cause the walls were shaking
The earth was quaking
My mind was aching
And we were makin it and you –

Shook me all night long
Yeah you shook me all night long

And knocked me out and then you
Shook me all night long
You had me shakin’ and then you
Shook me all night long
Yeah you shook me
When you took me

You really took me and you
Shook me all night long
Ooooh you
Shook me all night long
Yeah, yeah, you
Shook me all night long

Your really took me and you
Shook me all night long
Yeah you shook me, yeah you shook me
All night long

============================================================

Ella era una máquina veloz
mantenía limpio su motor
Era la mejor maldita mujer que jamás había visto
Tenía ojos transparentes
que no me decían mentiras
Me dejo fuera de combate con esos muslos americanos
Tomaba más de lo que le correspondía
Hacía que me costara respirar
Me dijo que viniera pero yo ya estaba allí

Porque las paredes empezaron a sacudirse
La tierra temblaba
Me dolía la cabeza
y estábamos haciéndolo y tu

Me sacudiste toda la noche
Si, tu me sacudiste toda la noche

Trabajo jornada doble
en los trabajos de seducción
Ella es única en su tipo, ella es sencillamente mía,
completamente mía
Ella no quería aplausos
tan solo otra ronda
Me convirtió en su cena y regresó por más
Tuvo que calmarme
para que repitiera la faena
Ahora regresé al cuadrilátero para volver a la carga

Porque las paredes empezaron a sacudirse
La tierra temblaba
Me dolía la cabeza
y estábamos haciéndolo y tu

Me sacudiste toda la noche
Si, tu me sacudiste toda la noche

Me dejaste fuera de combate, y entonces tu
me sacudiste toda la noche
Me estuviste sacudiendo y entonces tu
me sacudiste toda la noche
Si, me estremeciste
Cuando me tomaste

Realmente me tomaste y tu
me sacudiste toda la noche
Ooooh tu
me sacudiste toda la noche
Si, si, tu
me sacudiste toda la noche

Realmente me tomaste y tu
me sacudiste toda la noche
Si, me estremeciste, si, me estremeciste
toda la noche

EL TEMA D’AVUI – MARK KNOPFLER – GOING HOME

Als primers 80’s, Mark Knopfler i els Dire Straits van arribar a ser per a moltíssima gent, la banda més gran del planeta, i no es fa difícil d’entendre quan escoltem cançons tant belles, com aquest Going Home, el tema que Mark Knopfler va composar i interpretar per la banda sonora de la película Local Hero, i que solia tancar els seus concerts a la gira Alchemy, de la que en va sortir el ja mític doble disc en directe que no pot faltar a la discografia de tot el qui estimi la bona música.

El duel de guitarra i saxo (interpretat per Mel Collins) està en el record de tots, gaudim-lo un altre cop.

================================================================

En los primeros 80’s, Mark Knopfler y sus Dire Straits llegaron a ser para muchísima gente la banda más grande del planeta, y no se hace difícil de entender cuando escuchamos canciones tan bellas como esta Going Home, el tema que Mark Knopfler compuso e interpretó para la banda sonora de la película Local Hero, y que solia cerrar sus conciertos en la gira Alchemy, de la que salió el ya mítico doble disco en directo que no puede faltar en la discografia de todo aquél que ame la buena música.

El duelo de guitarra y saxo (interpretado por Mel Collins) está en el recuerdo de todos, disfrutémoslo de nuevo.

EL TEMA D’AVUI – THE CURE – PUSH

El sisé disc, anomenat The Head on The Door, publicat el 1.995, és un dels millors, si no el millor, de The Cure. El retorn del gran baixista Simon Gallup, absent des del 1.982, junt amb l’entrada com a membre permanent del segón guitarrista i teclista Porl Thompson, i l’arribada d’un gran bateria com Boris Williams, va motivar com mai els dos membres fundadors, Robert Smith i Lawrence Tolhurst, i van assolir un d’aquells álbums que passen a la història, magnífic des del primer tema, In Between Days, fins al darrer, Sinking.

Enmig dels dos, varis temes de tall clàssic i alguna peça experimental com aquest Push, que sempre m’ha agradat molt, on els passatges instrumentals predominen per sobre de les veus, en un duel de guitarres realment encisador.

================================================================

El sexto disco, llamado The Head on The Door, publicado en 1.985, es uno de los mejores, si no el mejor, de The Cure. El retorno del gran bajista Simon Gallup, ausente desde el 1.982, junto a la entrada como miembro fijo del segundo guitarrista y teclista Porl Thompson, y la llegada de un gran batería como Boris Williams, motivó como nunca a los dos miembros fundadores, Robert Smith y Lawrence Tolhurst, para conseguir uno de esos discos que pasan a la historia, magnífico desde el primer tema, In Between Days, hasta el último, Sinking.

Entre ambos, varios temas de corte clásico y alguna pieza experimental como este Push, que siempre me ha gustado especialmente, donde los pasajes instrumentales predominan por encima de la voz, en un duelo de guitarras realmente excitante.

================================================================

Le sixième disque, nommé The Head on The Door, publié au 1.985, est un des mieux, sinon le meilleur, de The Cure. La rentrée du grand bassiste Simon Gallup, absent dès le 1.982, accompagnée de l’entrée comme membre fixe du deuxième guitariste et técliste Porl Thompson, et l’arrivée d’un grand batériste comme Boris Williams, a motivé comme jamais les deux membres foundeurs, Robert Smith et Lawrence Tolhurst, pour créer un de ces disques qui vont faire histoire, magnifique dès le premier thème, In Between Days, jusqu’au dernier, Sinking.

Parmi les deux, plusieurs thèmes de coupage classique Cure et quelques experiments, comme ce Push, un thème que j’ai toujours bien aimé, ou les passages instrumentals sont plus rémarqués que la voix, dans un duel de guitares absoulument excitante.

Go go go ….                                                                                    Push him away                                                                                    No no no ….

Don’t let him stay

He gets inside to stare at her
The seeping mouth
The mouth that knows
The secret you
Always you

A smile to hide the fear away
Oh smear this man across the walls
Like strawberries and cream
Its the only way to be

Exactly the same clean room
Exactly the same clean bed
But I’ve stayed away too long this time
And I’ve got too big to fit this time…

EL TEMA D’AVUI – AC/DC – MONEYTALKS

Un dels meus temes preferits dels australians, però que malauradament sembla que no té lloc de forma habitual en els seus concerts, aclaparat per els grans clàssics forjats durant més de 30 anys de carrera, i només el podem trobar a l’increible disc en directe: Live: 2 CD Collector’s Edition, del 1.992.

Es tracta del tercer tall del disc del 1.990, The Razors Edge, però la veritat que la versió en estudi empal.lideix davant l’energia que els germans Young, Clifford Williams, Chris Slade y Brian Johnson imprimeixen en els seus directes.

================================================================

Uno de mis temas preferidos de los australianos, pero que desgraciadamente parece que no tiene un sitio en el set list habitual de sus conciertos, arrinconado por los grandes clásicos forjados durante más de 30 años de carrera, y sólamente lo podemos encontar en el increible disco en directo: Live: 2 CD Collector’s Edition, del 1.992.

Se trata del tercer corte del disco del 1.990, The Razors Edge, pero la verdad que la versión en estudio palidece delante de la energía que los hermanos Young, Clifford Williams, Chris Slade y Brian Johnson imprimen en sus directos.

================================================================

Un de mes thèmes préférés des australiens, mais que malhereusement il semble ne pas avoir sa place dans les set list habituels de leurs concerts, mis dans un coin par les grands classiques forgés pendant plus de 30 ans de carrière, et nous pouvons le trouver seulement dans l’incroyable disque en direct: Live: 2 CD Collector’s Edition, du 1.992.

Il s’âgit du troisième thème du disque du 1.990, The Razors Edge, mais vraiement la version au étude dévient palide davant l’energie que les frères Young, Clifford Williams, Chris Slade et Brian Johnson montren dans leurs performances sur le scénaire.

EL TEMA D’AVUI – THE CURE – LAST DANCE

Només els més fans de The Cure coneixen aquest tema, que per a mi, és un dels més brillants i complexos musicalment de tot el seu repertori.

Aquest tema forma part del llarga durada anomenat Disintegration, però només va aparèixer en la versió de CD, com a bonus per als fans, doncs en el LP i el Cassette, que en aquell moment encara eren els estandards dominants, va ser-ne el.liminat per qüestió d’espai.

Es especialment remarcable el treball a la bateria de Boris Williams, un percussionista increïble, que per a mi és un dels membres imprescindibles de la historia de la banda, i un pilar esencial dels millors anys dels Cure, del 1.984 al 1.993.

================================================================

Sólo los más fans de The Cure conocen este tema, que, para mí, es uno de los más brillantes y complejos musicalmente de todo su repertorio.

Este tema forma parte del disco Disintegration, però sólo apareció en el formato en CD, como bonus para los fans, ya que del LP y Cassette, que en ese momento todavía eran los estándares dominantes, fué eliminado por cuestión de espacio.

Es especialmente remarcable el trabajo en la batería de Boris Williams, un percusionista increible, que para mi es uno de los miembros imprescindibles de la banda, y un pilar esencial de los mejores años de los Cure, del 1.984 al 1.993.

===============================================================

Seulement les plus fans de The Cure connaissent ce thème, qui, pour moi, est un des plus brillants et complexes musicalement de tout leur répertoire.

Ce thème forme partie du disque Disintegration, mais il est sorti seulement dans le CD, comme bonus pour les fans, donc il n’a pas été inclus dans le LP et le cassette, les formats que dans ce moment-là étaient encore plus habituels, par manque d’espace.

C’est espécialement rémarquable le travail du bateriste Boris Williams, un percussioniste incroyable, qui, pour moi, est un des membres imprescindibles de la bande, et un pilier essentiel des meilleurs ans de The Cure, ceux qui vont du 1.984 au 1.993.

EL TEMA D’AVUI – AC/DC – HELLS BELLS

El passat 19 de febrer es van complir 28 anys de la mort de Bon Scott, cantant original de AC/DC.

D’aquest fet lamentable en va sortir un dels discs més grans mai publicats, quan els seus companys, Angus i Malcom Young, Cliff Williams i Phil Rudd, junt amb un nou cantant, Brian Johnson, li rendien un sentit homenatge amb Back in Black, un disc absolutament perfecte de hard-rock o blues-rock, i especialment amb aquest tema, Hells Bells, que continua essent avui dia un dels moments més esperats dels concerts del grup i d’intensa comunió amb els fidels fans de la banda, com podem veure en aquesta filmació en directe del 1.991 a Donington.

==================================================================== 

 El pasado 19 de febrero se cumplieron 28 años de la muerte de Bon Scott, cantante original de AC/DC.

 De este hecho tan lamentable surgió uno de los discos más grandes jamás publicados, cuando sus compañeros, Angus y Malcom Young, Cliff Williams y Phil Rudd, junto a un nuevo cantante Brian Johnson, le rendian un sentido homenaje con Back in Black, un disco absolutamente perfecto de hard-rock o blues-rock, y especialmente con este tema, Hells Bells, que continua siendo hoy en día uno de los momentos más esperados de los conciertos del grupo y de intensa comunión con los fieles fans de la banda, como podemos ver en esta filmación de un concierto en Donington en el año 1.991.

====================================================================

Le dernier 19 février est arrivé le 28ème anniversaire de la mort de Bon Scott, chanteur original de AC/DC.

De ce fait si regrettable, est né un des disques plus grands jamais publiés, quand ses copains, Angus et Malcom Young, Cliff Williams et Phil Rudd, avec un nouveau chanteur Brian Johnson, lui rendaient hommage avec Back in Black, un disque absolument parfait de hard-rock ou blues-rock, et espécialement avec ce thème, Hells Bells, qui continue à être un des moments plus attendus dans les concerts du groupe, et d’intense communion avec les fidèles fans de la bande, comme nous pouvons constater dans cette filmation d’un concert a Donington au 1.991.