El primer disc de The Mission és God’s Own Medicine. Llençat el 1.986 va donar a conèixer el grup format per Wayne Hussey, Craig Adams, Steven Hinkler i Mick Brown a tot el món, amb singles com Severina i la brutal Wasteland, o temes en una línea més pop com Stay With Me.

Però God’s Own Medicine no és un disc de tres temes, en absolut. Hi ha un munt de cançons brillants, rock del que es va anomenar com a gótic en aquella época, però que personalment penso que va anar una mica més enllà, incorporant ritmes més durs, guitarres més própies del hard rock com faríen també altres bandes com The Cult posteriorment, o com copiaríen també els Heroes del Silencio al seu Senderos de Traición.

El disc és absolutament recomanable del primer al darrer tema, alguns poderosos com Sacrilege, Bridges Burning, l’esmentada Wasteland, o Garden of Delight, però també té bal.lades i mig temps preciosos com Let Slipping Dogs Die o aquesta fantàstica Love Me To Death, un d’aquells temes que no et canses mai d’escoltar.

=================================================================================

El primer disco de The Mission es God’s Own Medicine. Lanzado en 1.986 dió a conocer al grupo formado por Wayne Hussey, Craig Adams, Steven Hinkler y Mick Brown en todo el mundo, con singles como Severina y la brutal Wasteland, o temas más poperos como Stay With Me.

Pero God’s Own Medicine no es un disco de tres temas, en absoluto. Hay un montón de canciones brillantes, rock del que se encasilló en la etiqueta de gótico en esa época, pero que personalmente pienso que fué algo más lejos, incorporando ritmos más duros, guitarras más propias del Hard Rock como harían también otras bandas como The Cult posteriormente, o como copiarían también los Heroes del Silencio en su Senderos de Traición.

El disco es absolutamente recomendable desde el primer al último tema, algunos poderosos como Sacrilege, Bridges Burning, la citada Wasteland, o Garden Of Deligh, pero también tiene baladas y medios tiempos preciosos como Let Slipping Dogs Die o esta fantástica Love Me To Death, uno de esos temas que no te cansas nunca de escuchar.


Let me come inside your ivory tower
Let me come inside your hallowed walls
God, it’s heaven in here
Fix me with your hand of praise
Fix me with your touch of precious thrills
Your fingers dance across my skin
Reaching out for the pride of man

Hand in hand, flesh in flesh
We’re walking through the fire of love
Breath by breath, and flame by flame
We burn ‘til the sun rises and shines hot
Love comes gushing, love runs free
My love comes all over you
My love comes for you

Love me to death, my flower
Run bare fur through my hair
Naked on my lips
Love me to death, my precious
Smother me with kisses
Drown me in your waves of falling sweetness

Hold me dear, bury me deep
Bless me with your word of savage honour
We love more by fate than design
So give me your hand and I’ll gladly give you my life
A flower, that sways in the breeze
You must be stronger than the winds that blow you away
Blow you away

Love me to death, my precious
Run bare fur through my hair
Dance wild on my lips
Love me to death, my flower
Lay me down on your bed of petals
Cover me with your honey, my blossom

Love me to death
Love me to death
Love me to death, my flower
Love me to death, my treasure
Run bare fur through my hair
Dance wild on my heart
Love me to death, my precious
Love me to death, my love
Tarnish, taint and punish me softly
Softly love me to death
Love me to death

Anuncios

Els Iron Maiden interpretant una balada i a més acústica?

Gairebé no m’ho crèia quan vaig escoltar per primera vegada Dance Of Death, el seu penúltim disc en estudi, publicat el 2.003, quan, en arribar al darrer tema, el no. 11, comencen a sonar les guitarres acústiques …. em vaig quedar sense alè, però realment no és un tema per omplir minutatge, ni un divertimento del grup, sinó que és una fantástica balada signada per Dickinson, Smith i Harris, i que va brillar amb llum própia obrint els bisos de la gira Dance of Death World Tour del 2003/2004.

Jutgeu vosaltres mateixos.

==============================================================

¿Iron Maiden interpretando una balada, y además acústica?

Casi no me lo creía cuando escuché por primera vez el disco Dance Of Death, su penúltimo disco en estudio, publicado en 2.003, cuando, al llegar al último tema, el no. 11, empiezan a sonar las guitarras acústicas …. me quedé sin aliento, pero realmente no es un tema de relleno, ni un divertimento del grupo, sinó una fantástica balada firmada por Dickinson, Smith y Harris, y que brilló con luz propia abriendo los bises de la gira Dance of Death World Tour del 2003/2004.

Juzgad vosotros mismos.

From the red sky of the east. To the sunset in the west
We have cheated death and he has cheated us

But that was just a dream. And this is what it means
We are sleeping and we’ll dream for evermore

And the fragment remains of our memories
And the shadows we made with our hands
Deeper grey, come to mourn. All the colors of the dawn
Will this Journeyman’s day be his last?

I know what I want and I say what I want
And no one can take it away. I know what I want
And I say what I want. And no one can take it away (x2)

But the memory still remains. All those past years not so strange
Our winter times are like a silent shroud

And the heartbeat of the day drives the mist away
And winter’s not the only dream around

In your life you may choose desolation
And the shadows you build with your hands
If you turn to the light, that is burning in the night
Then this Journeyman’s day has begun

I know what I want and I say what I want
And no one can take it away. I know what I want
And I say what I want. And no one can take it away (x2)

In your life you may choose desolation
And the shadows we build with our hands
If you turn to the light, that is burning in the night
Then this Journeyman’s day has begun

I know what I want and I say what I want
And no one can take it away. I know what I want
And I say what I want. And no one can take it away (x2)

Després d’un final dels anys 90 realment fluix tant en l’aspecte creatiu com en el comercial, Iron Maiden, van tornar amb força a principis del nou segle, amb la tornada del cantant Bruce Dickinson i del guitarrista Adrian Smith, i recuperant el so dels 80’s que els havia portat a l’èxit mundial, amb discs com Brave New World i Dance of Death, tornàven a vendre mil.lers de còpies i a fer gires de grand éxit a tot el món, amb tot el taquillatge venut.

Rainmaker, del darrer disc esmentat, és un dels millors singles d’aquesta nova època i no té res a envejar a qualsevol dels clàssics de la banda britànica.

================================================================

Después de un final de los 90 realmente flojo tanto en el aspecto creativo como en el comercial, Iron Maiden volvieron con fuerza a principios del nuevo siglo, con el regreso del cantante Bruce Dickinson y del guitarrista Adrian Smith, y recuperando el sonido de los 80’s que les había llevado al éxito mundial, con discos como Brave New World y Dance of Death, volvían a vender miles de copias y a efectuar giras de gran éxito en todo el mundo, llenando de nuevo todos los estadios.

Rainmaker, del último disco, es uno de los mejores singles de esta nueva época y no tiene nada que envidiar a cualquiera de los clásicos de la banda británica.

================================================================

Après un final des 90’s peu réussi tant au niveau créatif comme pour ce qui fait réference au succés commerciel, Iron Maiden, on entré avec puissance au nouvel siècle, avec la rentrée du chanteur Bruce Dickinson et du guitariste Adrian Smith, et la récuperation de leur son des 80’s, qui leur avait mêné au succés mondial, avec des disques comme Brave New World et Dance of Death, ils ont vendu de nouveau des mil.liers de copies et ils ont fait des gires mondiales, avec tous les tickets vendus.

Rainmaker, du dernier disque, est un des mieux singles de cette nouvelle époque, et il n’a rien a envier des thèmes classiques de la bande britannique.