EL TEMA D’AVUI – SIMPLE MINDS – DON’T YOU (FORGET ABOUT ME)

Si hi ha un tema que reflexa tot l’esperit i la força de la New Wave, és aquest Don’t You (Forget About me) que tanca aquest mes dedicat a aquest estil musical que va regnar durant la primera meitat dels 80’s.

Curiosament aquest tema no va ser composat per Simple Minds, si no per Keith Forsey, productor de Billy Idol, i compositor d’exitosos temes cinematogràfics com Flashdance (What a Feeling). Forsey va oferir aquest tema a Billy Idol, i posteriorment a Brian Ferry, però finalment van ser Simple Minds els qui van acceptar de gravar-lo per formar part de la banda sonora de la película The Breakfast Club, i realment va ser un encert, doncs es va convertir en un éxit mundial, i en el tema més esperat en els concerts del grup escocés.

Billy Idol l’ha gravat també, però gairebé vint anys després, per al seu penúltim recopilatori, Greatest Hits, publicat el 2.001.

=============================================================

Si hay un tema que refleja todo el espíritu y la fuerza de la New Wave, es este Don’t You (Forget About Me) que cierra este mes dedicado este estilo musical que reinó en la primera década de los 80’s.

Curiosamente este tema no fue compuesto por Simple Minds, si no por Keith Forsey, productor de Billy Idol, y compositor de éxitos cinematográficos como Flashdance (What a Feeling). Forsey ofreció este tema a Billy Idol, y posteriormente a Brian Ferry, pero finalmente fueron Simple Minds quienes aceptaron grabarlo para formar parte de la banda sonora de la película The Breakfast Club, y realmente fué un acierto, ya que se convirtió en un éxito mundial, y en el tema más esperado en los conciertos del grupo escocés.

Billy Idol la ha grabado también, pero casi veinte años más tarde, para su penúltimo recopilatorio, Greatest Hits, publicado el 2.001.

=============================================================

S’il y a un thème qui reflette tout l’esprit et la force de la New Wave, il est ce Don’t You (Forget About Me) qui ferme ce mois dédié a ce style musical qui a régné dans la première décade des 80’s.

Curieusement ce thème n’a pas été écrit par Simple Minds, mais par Keith Forsey, producteur de Billy Idol, et composeur de certains succés cinématographiques comme Flashdance (What a Feeling). Forsey a ofert cette chanson a Billy Idol, et après aussi a Brian Ferry, mais finalement c’est Simple Minds qui l’a enregistré pour former partie de la bande sonore du film The Breakfast Club, et vraiement ils ont pris une bonne décision, donc il s’est converti en un succés mondial, et il est le thème plus applaudissé par les fans dans les concerts du groupe écossais.

Billy Idol l’a enregistré aussi, mais presque vingt ans plus tard, pour son avant-dernier récopilatoire, Greatest Hits, lancé au 2.001.

EL TEMA D’AVUI – ORCHESTRAL MANOEUVRES IN THE DARK – SOUVENIR

Paul Humphreys i Andy Mc. Cluskey van començar a tocar en el garatge de casa de’n Paul, a finals dels 70’s,  influenciats per grups com Kraftwerk o compositors de música electrònica com Brian Eno.

El seu primer àlbum amb el mateix nom del grup, va sortir al 1.980 i va gaudir d’un relatiu èxit a Anglaterra gràcies a singles com Messages o Electricity, però va ser amb el segón, Organisation, i especialment amb el single Enola Gay, que van assolir fama mundial.

El 1.981 van assolir el seu millor treball amb Architecture & Morality, on podem trobar dos dels seus temes més brillants, Jean of Arc (Maid of Orleans), i la meva peça preferida dels OMD, aquesta preciosa balada anomenada Souvenir. 

==============================================================

Paul Humphreys y Andy Mc. Cluskey empezaron tocando en el garaje de casa de Paul, a finales de los 70’s, influenciados por grupos como Kraftwerk o compositores de música electrónica como Brian Eno.

Su primer álbum, del mismo nombre del grupo, salió en 1.980 y gozó de un relativo éxito en Inglaterra gracias a singles como Messages o Electricity, pero fué con el segundo, Organisation, y especialmente con el single Enola Gay, que consiguieron fama mundial.

El 1.981 realizaron su mejor trabajo con Architecture & Morality, donde podemos encontrar dos de sus temas más brillantes, Jean of Arc (Maid of Orleans), y mi pieza preferida del grupo, esta preciosa balada llamada Souvenir.

==============================================================

Paul Humphreys et Andy Mc. Cluskey ont commencé à jouer de la musique dans le garage de Paul, à la fin des 70’s, sous l’influence de groupes comme Kraftwerk où des composeurs de musique éléctronique comme Brian Eno.

Leur premier album, nommé comme le groupe, est sorti au 1.980 et il a obtenu un certain succés grace à des singles comme Messages ou Electricity, mais c’est avec le deuxième, Organisation, et espécialement avec le single Enola Gay, qu’ils ont obteni un succés mondial.

Au 1.981 ils ont réalisé leur meilleur travail avec Architecture & Morality, ou nous pouvons trouver deux de leurs thèmes plus brillants, Jean of Arc (Maid of Orleans), et ma pièce préferé du groupa, cette belle balade nommé Souvenir.

EL TEMA D’AVUI – YAHOO – DON’T GO

Vince Clarke va formar part dels Depeche Mode al seu primer disc, i és compositor de temes clàssics com I just can’t get Enough, però un bon dia va decidir, només ell deu saber per què, i segurament se n’haurà penedit mil vegades, que no volia compartir l’éxit mundial amb els seus 3 companys, i va montar un nou grup, de nom Yazoo, amb una vocalista com l’Alison Moyet, antiga cantant punk de grups com The Vandals (els anglesos, no confondre amb els americans del mateix nom).

El primer disc de Yazoo, Upstairs and Eric’s, és una obra mestra del tecno, amb temes com Situation, la increïble balada Only You i aquest inoblidable Don’t Go.

Siiiiii …. el que canta no és en Vince, sinò l’Alison, tot i que molta gent que només ha sentit la cançó feia apostes sobre si la veu era d’un o l’altre.

==============================================================

Vince Clarke formó parte de Depeche Mode en su primer disco, y es compositor de temas clásicos como I Just can’t get Enough, pero un buen dia decidió, sólo el sabe por qué, y seguramente se ha arrepentido mil veces, que no quería compartir el éxito mundial con sus 3 compañeros, y montó un nuevo grupo, de nombre Yazoo, con una vocalista como Alison Moyet, antigua cantante punk de grupos como The Vandals (los ingleses, no confundir con los americanos del mismo nombre). 

El primer disco de Yazoo, Upstairs and Eric’s, es una obra maestra del tecno, con temas como Situation, la increible balada Only You y este inolvidable Don’t Go.

Siiiii …. el que canta no és Vince, sinó Alison, pese a que mucha gente cruzó en su momento apuestas sobre si la voz era de un chico o una chica.

==============================================================

Vince Clarke a formé partie de Depeche Mode dans leur premier disque, et il est le composeur de thèmes classiques comme I Just can’t get Enough, mais un bon jour il a décidé, seulement lui sait pourquoi, et sûrement il l’a regretté des milliers de fois, qu’il n’avait pas envie de partager le succés mondial avec ses 3 copains, et il à creé un nouvel groupe, nommé Yazoo, avec une vocaliste comme Alison Moyet, chanteuse punk de groupes comme The Vandals (les anglais, ne pas confondre avec les américains du mème nom). 

Le premier disque de Yazoo, Upstairs and Eric’s, est une oeuvre maîtresse du tecno, avec des thèmes comme Situation, l’incroyable balade Only You et cette inoubliable Don’t Go.

Ouiiiiiii … ce qui chante n’est pas Vince, mais Allison, malgré que beaucoup de monde a joué son argent sûr si la voix était d’un homme ou une femme.

EL TEMA D’AVUI – ABC – THE LOOK OF LOVE

ABC és un grup anglès fundat a Sheffield el 1.983, i que va triomfar a tot el món amb un àlbum de nom The Lexicon of Love, que contenia grans temes pop com All of My Heart, Poison Arrow, Tears are not Enough, o aquest The Look of Love, el seu millor i més exitós tema.

Va ser un dels primers grups produïts per el mag del tecno Trevor Horn, qui els va animar a incorporar acompañaments orquestrals, aconseguint una fantàstica combinació entre els sintetitzadors i els violins que es convertiria en el seu segell personal i en la fórmula màgica per assolir nombrosos top-10 a les llistes d’èxits de tot el món.

Els seus àlbums posteriors no van arribar al mateix nivell musical, però gràcies a The Lexicon of Love, Martin Fry i David Palmer, dos dels membres fundadors, continuen a dia d’avui girant per tot el món.

==============================================================

ABC es un grupo inglés fundado en Sheffield en 1.983, y que triunfó en todo el mundo con un álbum llamado The Lexicon of Love, que contenia grandes temas pop como All of My Heart, Poison Arrow, Tears are not Enough o este The Look of Love, su mejor y más exitoso tema.

Fué uno de los primeros grupos producidos por el mago del tecno Trevor Horn, quien les animó a introducir acompañamientos orquestrales, consiguiendo una fantástica combinación entre los sintetizadores y los violines que se convertiria en su sello personal y en la fórmula mágica que les premió con numerosos top-10 en las listas de éxitos de todo el mundo.

Sus álbumes posteriores no alcanzaron el mismo nivel musical, pero gracias a The Lexicon of Love, Martin Fry y David Palmer, dos de los fundadores, continuan girando a dia de hoy por todo el mundo.

==============================================================

ABC est un groupe anglais fondé à Sheffield au 1.983, et qui a vécu un grand succés dans tout le monde avec un album nommé The Lexicon of Love, qui avait des grands thèmes pop comme All of my Heart, Poison Arrow, Tears are not Enough ou ce The Look of Love, leur meilleur thème et plus grand succés. 

Ils fûrent un des premiers groupes produits par le magicien du techno Trevor Horn, qui leur a conseillé d’introduire des accompagnements orchestrales, que offrait une fantastique combinaison entre les synthétizateurs et les violins et qui s’est converti en leur timbre personnel et la formule magistrale qui leur a donné plusieurs top-10 dans les listes de tout le monde.

Leurs albums posterieurs ne sont pas arrivés au même niveau musical, mais grace à The Lexicon of Love, Martin Fry et David Palmer, deux des fondateurs, continuent sur le scénaire encore aujourd’hui. 

EL TEMA D’AVUI – DEPECHE MODE – EVERYTHING COUNTS

Martin Louis Gore, Dave Gahan, Alan Wilder i Dave Fletcher formen el que ha estat el grup més important del tecno, sobrevivint al final de la New Wave i reciclant-se en grup de música electrònica durant els 90’s i convertint-se en el dinossauri per excel.lència del tecno quan la majoria dels seus coetanis dels 80’s fa temps que ja han tirat la tovallola.

Després de dos discs més que correctes, però encara d’un grup jove i poc madur, al 1.983, van incloure sons industrials i metàl.lics en el seu anterior tecno ballable, per reinventar-se en un nou estil, de bases més denses i complexes, però igual d’exitós a les llistes de tot el món.

Construction Time Again és el nom del disc, i el seu millor tema, clau en el futur de la banda, és aquest Everything Counts.

==============================================================

Martin Louis Gore, Dave Gahan, Alan Wilder y Dave Fletcher forman el que ha sido el grupo más importante del tecno, sobreviviendo al final de la New Wave y reciclándose en grupo de música electrónica durante los 90’s y convertiéndose en el dinosaurio por excelencia del tecno cuando la mayoría de sus coetáneos de los 80’s ya hace tiempo que tiraron la toalla.

Después de dos discos más que correctos, pero todavía de un grupo joven y poco maduro, en el 1.983 incluyeron sonidos industriales y metálicos en su anterior tecno bailable, para reinventarse en un nuevo estilo, de bases más densas y complejas, pero igual de exitoso en las listas de éxitos. 

Construction Time Again es el nombre del disco, y su mejor tema, clave en el futuro de la banda, es este Everything Counts.

==============================================================

Martin Louis Gore, Dave Gahan, Alan Wilder y Dave Fletcher forment ce qui a été le groupe plus important du techno, survivant à la fin de la New Wave et en se réciclant dans un groupe de musique éléctronique pendant les 90’s, pour se convertir en un dinossaure du techno, quant la majorité de leurs contemporanées des 80’s il ya déjà longtemps qui se sont rendus.

Après deux disques très correctes, mais encore d’un groupe jeune et peu mûr, au 1.983 ont incorporé des sons industriels et métaliques dans leur ancien techno danseable, pour se réinventer dans un nouvel style, avec des bases plus denses et complexes, mais avec le même succés dans les listes de tout le monde.

Construction Time Again est le nom du disque, et leur meilleur thème, clé dans le futur de la bande, est cet Everything Counts.

EL TEMA D’AVUI – THE WATERBOYS – THE WHOLE OF THE MOON

Mike Scott, nascut a Edimburgh (Escòcia) és el fundador i ànima de The Waterboys, i l’únic membre que ha format part de la banda en tots els discs, tot i que, com a membres més o menys permanents del grup, podem trobar a Anthony Thistlethwaite, al saxofó i mandolina, Karl Wallinger, als teclats, Roddy Lorimer a la trompeta, Martyn Swain al baix i Kevin Wilkinson a la bateria.   

Scott destaca com a pianista i guitarrista, així com a compositor de la majoria dels temes del seu grup, però sens dubte que un dels tréts característics del so Waterboys és la seva incomparable veu. 

Són un dels grups més populars de rock cèltic, i els seus àlbums This is The Sea o Fisherman’s Blues, són obres mestres d’aquest estil, i, al seu moment, grans èxits de vendes, per un estil musical habitualment minoritari. 

Temes com aquest fantàstic The Whole of The Moon, hi tenen força a veure.

 ============================================================= 

Mike Scott, nacido en Edimburgo (Escocia) és el fundador y alma de The Waterboys, y el único miembro que ha formado parte de la banda en todos sus discos, pese a que, como miembros más o menos permanentes del grupo, podemos encontrar a Anthony Thistlethwaite, tocando la mandolina y el saxofón, Karl Wallinger, como teclista, Roddy Lorimer a la trompeta, Martyn Swain al bajo y Kevin Wilkinson a la bateria.    

Scott destaca como pianista y guitarrista, así como compositor de la mayoría de los temas del grupo, pero sin duda que una de las características principales del sonido Waterboys es su voz incomparable. 

Son uno de los grupos más populares del rock céltico, y sus álbumes This is The Sea o Fisherman’s Blues, son obras maestras de este estilo, y, en su momento, grandes éxitos de vendas, para un estilo musical habitualmente minoritario.  

Temas como este fantástico The Whole of The Moon, tiene mucho que ver en ello.

 ============================================================ 

Mike Scott, né à Edimburgh (Écosse) est le foundateur et âme de The Waterboys, et l’unique membre qui n’a formé part dans tous leurs disques, malgré que, comme membres au peu près permanents du groupe, nous pouvons trouver Anthony Thistlethwaite, à la mandoline et au saxo, Karl Wallinger, comme tecliste, Roddy Lorimer à la trompette, Martyn Swain au basse y Kevin Wilkinson à la batterie. 

Scott est un remarquable pianiste et guitariste, et composeur de la plûpart des thèmes du groupe, mais, sans doute, une des caractéristiques principales du son Waterboys est sa voix sans comparaison. 

Ils sont un des plus populaires groupes du rock celtique, et leurs albumes This is The Sea ou Fisherman’s Blues, sont des oeuvres maîtres de ce style, et, à son moment-là, des grands succés de ventes, pour un style musical d’habitude minoritaire. 

Des thèmes comme ce fantastique The Whole of The Moon, y ont beaucoup a voir.

EL TEMA D’AVUI – CHINA CRISIS – WHISFUL THINKING

Un altre grup anglés que va sobresortir van ser els China Crisis, fundats el 1.979 a Kirby, prop de Liverpool, per Gary Daly (cantant i teclista) i Eddie Lundon (guitarrista) i incorporant com a membres fixes a partir del segón disc a Gary Johnson al baix, i Kevin Wilkinson a la batería.

El seu pop sofisticat, certament menys comercial que altres grups com Duran Duran o Spandau Ballet, però possiblement amb una major complexitat, no els va permetre ser no. 1 de les llistes d`èxits, ni gaudir de vendes mil.lionàries, però la seva qualitat sí que els va donar una llarga carrera des del 1.982 fins al 2.003, amb un total de 13 gravacions, però de les quals 6 van ser recopilacions de grans èxits.

El seu millor moment el van viure al 1.983 amb Working With Fire and Steel, i al 1.985, amb Flaunt The Imperfection. Al primer d’ells pertany aquesta dolça balada, que va ser l’únic Top-10  de la història del grup a les llistes angleses.

=============================================================

Otro grupo inglés que sobresalió fueron China Crisis, fundados en 1.979 en Kirby, cerca de Liverpool, por Gary Daly (cantante y teclista) y Eddie Lundon (guitarrista) e incorporando como miembros fijos a partir del segundo disco a Gary Johnson al bajo y a Kevin Wilkinson a la batería. 

Su pop sofisticado, ciertamente menos comercial que otros grupos como Duran Duran o Spandau Ballet, pero posiblemente más complejo, no les permitió ser no. 1 de las listas de éxitos, ni gozar de ventas millonarias, pero su calidad sí que les permitió seguir una larga carrera desde el 1.982 hasta el 2.003, con un total de 13 grabaciones, aunque 6 de las mismas son recopilaciones de grandes éxitos.

Su mejor momento lo vivieron en 1.983 con Working With Fire and Steel, y en 1.985 con Flaunt The Imperfection. Al primero de ellos pertenece esta dulce balada, que fué su único Top-10 en las listas inglesas.

=============================================================

Un autre groupe anglais remarcable fût China Crisis, fondés au 1.979 à Kirby, près de Liverpool, par Gary Daly (chanteur et tecliste) et Eddie Lundon (guitariste) et avec l’incorporation comme des membres fixes à partir du deuxième disque de Gary Johnson au bass et Kevin Wilkinson à la batterie.

Leur pop sophistiqué, vraiement moins commerciel que celui d’autres groupes comme Duran Duran ou Spandau Ballet, mais bien sûr plus complexe, ne leur a permis arriver au no. 1 des listes, ni obtenir des ventes millionaires, mais leur qualité leur a permis de mantenir une longue carrière dès 1.982 jusqu’au 2.003, avec 13 gravations, mais 6 de celles-ci uniquement récopilations des meilleurs thèmes.

Leur moment de gloire est arrivé au 1.983 avec Working With Fire and Steel, et au 1.985 avec Flaunt The Imperfection. Dans le premieur de ceux-là, nous pouvons trouver cette douce balade, qui fût leur unique Top-10 dans les listes anglaises.

EL TEMA D’AVUI – TALK TALK – IT’S MY LIFE

Talk Talk és una altra de les bandes angleses sorgides dins de la New Wave que va gaudir d’un éxit comercial important a mitjans dels 80’s, especialment gràcies al seu segon disc anomenat It’s My Life del que en van sortir tres singles, que van sonar milers de vegades a les radios comercials, i els vídeos dels quals no van parar de sortir a la MTV: It’s My Life, Such a Shame i Dum Dum Girl.

==============================================================

Talk Talk es otra de las bandas inglesas que salieron al amparo de la New Wave, y que gozaron de un éxito comercial importante a mediados de los 80’s, especialmente gracias a su segundo disco llamado It’s My Life, del que salieron tres singles, que sonaron miles de veces en las radios comerciales, y los videos de los cuales no pararon de salir en la MTV: It’s My Life, Such a Shame y Dum Dum Girl.

==============================================================

Talk Talk est une autre des nombreux groupes anglais sortis dans la New Wave qui a réussi a un certain succés commerciel dans les 80’s, espécialement du a leur deuxième disque nommé It’s My Life d’ou ils ont lancé trois singles, qu’on a pu entender des miliers de fois dans les radios commercielles, et les tubes desquelles n’ont arreté de sortir dans la MTV: It’s My Life, Such a Shame et Dum Dum Girl.

EL TEMA D’AVUI – SOFT CELL – TAINTED LOVE

Dos amics, de nom Marc Almond i Dave Ball van formar Soft Cell al 1.979, i ells mateixos van financiar el seu primer EP, Mutant Moments, trét al mercat al 1.980.

El seu tecno tocava temes espinosos en aquell moment com el transexualisme, les drogues, la mort o el sado-massoquisme i ben aviat van assolir un important nombre de seguidors.

El 1.981 el single Tainted Love els va donar a conèixer a tot el món, portant-los al no. 1 de les llistes de 17 paisos, i fins el 1.984, van gravar 4 discs més, moment en el que es van separar, per seguir Marc Almond, amb una carrera en solitari, i sorprendre’ns al 2.001 amb una inesperada reunió, que va donar com a fruit el seu darrer àlbum, i vàries gires, de les que han sortit 3 discos més, tots ells en directe.

===============================================================

Dos amigos, de nombre Marc Almond y Dave Ball formaron Soft Cell en 1.979, y ellos mismos se financiaron su primer EP, Mutant Monsters, lanzado en 1.980.

Su tecno reflejaba temas espinosos en esa época como el transexualismo, las drogas, la muerte o el sado-masoquismo, lo que llamó la atención de un nutrido grupo de fieles seguidores.

En 1.981 el single Tainted Love les dió fama mundial, llevándoles al no. 1 de las listas de éxitos en 17 paises, y, hasta el 1.984, grabaron 4 discos más, momento en el que se separaron, para seguir Marc Almond con una carrera en solitario, y sorprendernos en el 2.001 con una inesperada reunión, que dió como fruto su último álbum, y varias giras, reflejadas en 3 discos más, todos ellos en directo.

==============================================================

Deux amis, Marc Almond et Dave Ball ont formé Soft Cell au 1.979, et ils ont financé leur premier EP, Mutant Monsters, lancé au 1.980.

Leur techno parlait de thèmes épineux à cette époque-là comme le transexuallisme, les drogues, la mort ou le sado-massoquisme, ce qui a attiré à beaucoup de fans très fidèles.

Au 1.981 le single Tainted Love leur a donné un succès mondial, et ils ont réussi le no. 1 aux listes dans 17 pays, et, jusqu’au 1.984, ils ont enregistré 4 albums plus, juste au moment ou ils ont décidé se séparer, mais Marc Almond est continué avec une carrière en solitaire, et ils nous ont surpris au 2.001 avec une inattendue réunion, et un nouveau disque au 2.002, suivi par plusieures tournées, qui ont donné comme fruit 3 disques plus en direct.

EL TEMA D’AVUI – TALKING HEADS – ONCE IN A LIFETIME

Els “caps parlants” són un altre dels grups més peculiars de la New Wave, fusionant diversos estils, com funky, rock, pop o fins i tot pinzellades de punk, i adobant-ho amb l’estil inclassificable del cantant de David Byrne, moltes vegades més recitant que cantant, van conseguir un so absolutament personal i inimitable.

Una cosa a destacar és la solidesa de la formació original, que va restar invariable durant els seus 17 anys de carrera (1.974 a 1.991), amb l’esmentat Byrne a les veus, Jerry Harrison a la guitarra, i una secció rítmica formidable, formada per Chris Frantz a la bateria i Tina Weymouth al baix. Aquests dos també van formar un altre grup paral.lel, de nom Tom Tom Club, i de qui ja parlaré un altre dia. 

El seu millor disc segurament és Remain in Light, del 1.980, en el que trobem aquest increïble Once in a Lifetime, i que van presentar en una extensa gira per tot el món, amb la curiositat que en els concerts per Anglaterra els seus teloners eren uns joveníssims U2.

===============================================================

Los “cabezas parlanchinas” son otro de los grupos más peculiares de la New Wave, fusionando diversos estilos como funky, rock, pop o incluso algunas pinceladas de punk, y aderezándolo todo con el estilo inclasificable del cantante David Byrne, muchas veces más recitando que cantando, lo que les llevó a conseguir un estilo absolutamente personal e inimitable.

Destaca la solidez de su formación original, que permaneció invariable durante sus 17 años de carrera (1.974 a 1.991), con el citado Byrne como vocalista, Jerry Harrison a las guitarras, y una formidable sección rítmica, formada por Chris Frantz en la batería y Tina Weymouth al bajo. Los dos últimos formaron también otro grupo paralelo, de nombre Tom Tom Club, del que ya hablaremos con calma otro día.

Su mejor disco seguramente es Remain in Light, del 1.980, en el que encontramos este increible Once in a Lifetime, y que presentaron en una extensa gira mundial, con la curisidad de que en los conciertos en tierras británicas, sus teloneros fueron unos jovencísimos U2.

===============================================================

Les “têtes qui parlent” sont un autre des groupes ”bizarres” de la New Wave, avec une fusion de styles divers comme funki, rock, pop où quelques détails du punk, et tout ça melangé avec la voix inclassifiable de David Byrne, dans beaucoup de thèmes plus en recitant qu’en chantant, ils ont crée un son absoulument personnel et difficille à imiter.

Il faut remarquer la solidité de leur formation originale, qui a resté sans changement pendant leurs 17 ans de carrière (1.974 au 1.991), avec Byrne comme vocaliste, Jerry Harrison aux guitares, et une formidable section rythmique, formée par Chris Frantz a la battérie et Tina Weymouth au bass. Ces deux derniers ont formé un autre groupe paral.lel, nommé Tom Tom Club, de qui ont va parler tranquillement un autre jour.

Leur meilleur disque est sûrement Remain in Light, du 1.980, ou nous pouvons trouver cette incroyable Once in a Lifetime, et qu’ils ont présenté dans un grand tour mondial. Une curiosité: aux concerts dans l’Angleterre, leur groupe d’accompagnement a été les, à ce moment-là, jeunes U2.